27 de novembre 2008

Garzón exhibeix múscul i prou

Aquests darrers dies hem vist les contorsions i els intents d’ensenyar musculatura del jutge Garzón, una exhibició sense cap mena d’utilitat real, però mediàticament molt destacable. El magistrat va emprendre una acció que ja sabia com s’acabaria abans d’iniciar-la: No es pot determinar si Franco i els seus eren culpables de crims contra la humanitat, perquè són morts. Evidentment, no tot és culpa del jutge de l’Audiència Nacional i, a la vegada, es fa difícil no estar d’acord amb el que el va motivar a emprendre la causa. Ara bé, sí que se li pot retreure haver fet un pas endavant sent plenament conscient que el pas en darrera era inevitable, ja que la seva causa xocava frontalment amb la llei d’amnistia de la transició (1977). A partir d’ara, doncs, caldrà esperar per veure què fan els diversos jutjats territorials, però de tot això se’n pot extreure una conclusió fonamental: Cal ser molt conscients del que va passar perquè mai més es pugui tornar a produir.

Sovint, els humans aprenem més quan ens equivoquem que quan el que pretenem surt bé a la primera. Gairebé podríem afirmar que aprenem perquè ens equivoquem. Ara bé, si no som capaços d’adonar-nos i recordar on i per què ho hem fet malament, podem seguir repetint el mateix error reiteradament. D’aquí, doncs, la importància de reflexionar i analitzar què ha passat quan les coses no han sortit bé, per intentar evitar, així, que es tornin a repetir. Això, que sembla indubtable en el dia a dia, ja sigui a la feina, durant els primers passos dels nens o, fins i tot, en les relacions de parella; sovint, se’ns oblida quan ho extrapolem al conjunt de la societat.

En aquest sentit, la història i la memòria històrica són fonamentals per saber qui som, què hem fet malament i què no podem tornar a permetre que es repeteixi. Sembla, però, que als catalans moltes vegades se’ns oblida. Per exemple, sabem qui va ser i què va fer Hernán Cortés, però, en canvi, pensem que Roger de Llúria és només un carrer de l’eixample de Barcelona. Aquesta és una tendència que a Catalunya succeeix molt, més del que tots voldríem desitjar. No coneixem prou qui som i, en nombroses ocasions, això també pot fer que no ens estimem gaire, mostrant una autoestima més aviat baixa com a poble. Ja ho escriu Erich Fromm en el seu llibre L’art d’Estimar, per estimar cal conèixer. Ell afirma que estimar és un art i, per tant, com qualsevol disciplina artística, requereix coneixement. Doncs bé, si volem estimar-nos com qualsevol altre poble, ens hem de conèixer i hem de saber com i perquè hem arribat on som. I això, ens ho explica la història.