“Actualment, Catalunya despunta en el cooperativisme pel nombre de cooperatives de què disposa i sobretot pel volum de negoci que es genera. A més, la Federació Catalana de Cooperatives és un referent a nivell estatal i europeu”, exposava Francesc Vila, periodista de la revista Cooperació Catalana de la Fundació Roca i Galés, en el cafè-tertúlia del passat dijous 23 d’octubre convocat per l’ACP a l’Ateneu Barcelonès. El cooperativisme ha arrelat a Catalunya des dels seus inicis, malgrat que el seu origen l’hem de situar lluny del nostre territori. Els pilars ideològics de la cooperació són diversos: el liberalisme que propugna l’autonomia dels individus i de la societat civil en la resolució dels seus problemes econòmics; el socialisme utòpic que cerca formes alternatives al capitalisme; les corrents solidàries (Escola de Nimes, Charles Gidé) que defensen un moviment cooperatiu deslligat dels interessos polítics; o les corrents social-cristianes (Philippe Bouchez) que cerquen la dignificació de l’home, de forma que aquest no estigui sotmès a l’economia, sinó que l’economia resti al servei de les persones. Ara bé, a principis del segle XIX, de la mà dels socialistes utòpics, es proposaran experiències comunitàries per a resoldre les injustícies que generaven la revolució industrial a Anglaterra, França i Alemanya. Així, doncs, l’escocès Robert Owen o el francès Charles Fourier seran els primers en elaborar plans basats en les comunitats i el cooperativisme (falansteris). Per la seva banda, sis deixebles de Robert Owen fundaran el 1844 la primera cooperativa de consum (Rochdale Society of Equitable Pioneers) formada per 28 socis, mitjançant l’aprovació d’uns estatuts que configuren la primera versió dels principis i els valors cooperatius i que funden des d’una perspectiva històrica el moviment cooperatiu. A partir de 1831, Philippe Buchez, representant de la corrent social cristiana i deixeble de Saint Simon, propagarà les cooperatives obreres de producció per tot França. És a dir, que les primeres cooperatives van ser obreres i sorgeixen per solucionar els problemes i les injustícies que generarà la revolució industrial.

A Catalunya, la primera cooperativa industrial va néixer el 1842 (Companyia Fabril de Teixidors de Cotó a Mà de Barcelona) i la primera cooperativa agrícola, la Societat de Pagesos de Valls, apareix el 1888. Tot i que, de fet, molt abans ja havien existit manifestacions cooperatives en l’agricultura com les comunitats de regants o els pòsits en l’edat mitjana. Ara bé, no serà fins el període de 1907 a 1935 que es produirà l’expansió i la consolidació de les cooperatives a casa nostra a partir de la tasca de foment de la Mancomunitat i de la Llei de Sindicats Agraris promulgada el 1906. Posteriorment, el govern de Madrid es farà ressò de les demandes de diversos territoris de l’Estat i promulgarà la Ley de cooperativas (1931) i la Generalitat aprovarà la Llei de Bases de Cooperació (1934), que ajudaran a ordenar el sector. Així, doncs, tot aquest procés ens ha portat a la situació actual, en què, amb dades de novembre de 2006, a Catalunya hi havia 11.095 cooperatives que representen el 6% del PIB català i amb un volum de persones vinculades proper al milió entre socis, socis de treball, treballadors i socis de consum.

 

Els últims 23 anys, a partir de l'anomenada “reforma fiscal Borrell”, Catalunya ha representat una mitjana del 16% del total de la població de l'estat espanyol, ha produït el 20% de la riquesa (PIB) i ha suportat el 24% de l'esforç fiscal. Dit en poques paraules, els catalans han pagat un percentatge molt més elevat respecte de la riquesa que han generat, i han rebut molt menys del percentatge de la població que representen.

Si resulta clar a tothom que la situació és d'escàndol, ens preguntem: per què deixem que les coses segueixin exactament igual? I encara, ¿què podem fer per canviar-ho? Continuar promovent iniciatives culturals que mantiguin en vida la identitat catalana i que informin sobre la gravetat de la situació és, certament, fonamental; però potser ha arribat el moment d'emprendre iniciatives que transgredeixin la rutina, algun gest desmesurat que trastoqui el conformisme que ens convida a passar de res a poc.

Els darrers mesos hem pogut assistir a les diverses mobilitzacions, no només d’estudiants, que s’han produït a pràcticament totes les universitats del país en contra de l’anomenat Pla Bolonya. Però sabem realment que és i que implica aquest pla? Probablement el professorat i les direccions dels centres educatius en comencen a tenir una idea aproximada, però la majoria dels estudiants només en saben el que uns quants d’aparentment informats –i manifestament contraris al projecte- els han explicat.

Ara que la immediatesa del problema ha minvat, i permet un debat menys emocional i més seré, potser seria aquest el moment idoni d’abordar la qüestió de l’aigua. Que el nostre país, de baix a dalt, i d’esquerra a dreta, pateix un dèficit crònic de recursos hídrics, no és cap secret. Som un país geogràficament mediterrani i, per tant, sotmès a un règim de pluges escasses i, en tot cas, torrencials. Fins aquí no revelem res de nou. En aquest sentit, val la pena recordar que l’accés a l’aigua corrent de forma generalitzada no s’ha pogut garantir a tota la ciutadania fins a les darreres dècades.

Sovint perdem la noció de la realitat quan es tracta de parlar de lleis, ja que darrera de cadascun d’aquests paràgrafs hi ha una persona a qui, el seu dia a dia, és una quotidianitat alterada. Persones que, en aquest cas, són dependents, que necessiten d'algú altre per poder viure amb normalitat.
A aquestes persones, la llei que porta un any vigent però que, encara a dia d’avui, s’entén i s’aplica amb dificultat, els és útil per l’ara mateix.